Registre 6

La frontera entre l’esport i els esportistes professionals

Tots els esports no són iguals, i encara que siguis campió del món, si vens d’un esport modest, o que no té molta rellevància a nivell societat, preval aquest títol a tots els nivells.

El sacrifici que realitzen els esportistes que no practiquen esports multitudinaris (futbol, bàsquet,….) no sols és físic o de rendiment, sinó que han d’invertir moltes hores d’entrenament, de planificació, de lluita,… i tot això sempre com a complement d’una jornada laboral i familiar diferent.

Els esportistes professionals de futbol no tenen les mateixes condicions que els altres esportistes, i aquesta frontera es genera en què deporti pràctica, és igual si ets el millor de la teva comunitat autònoma o del teu país, ningú et coneix, pocs són els que et donen suport i nul·la és la visibilitat que tens en els mitjans.

Quan jo tenia 18 anys, jugava en 1r Divisió nacional d’handbol (per sota de divisió d’honor), totes les meves companyes i jo no rebíem cap ajuda ni compensació econòmica per jugar en l’equip. Veníem de treballar i/o estudiar i després de tot el dia dedicaves temps en l’equip en què seguís endavant. Entre setmana 4 entrenos i dissabte o diumenge partit, pràcticament la teva vida girava entorn de l’equip, però no pots dedicar-te a això 100% perquè ningú finança una 2ºdivisión d’handbol femení, i si fos futbol o bàsquet?? En 2n divisió tenen sous escandalados i viuen es dediquen a això plenament, aquest és el seu treball.

Si alguna vegada teniu l’ocasió de compartir el dia a dia amb un equip d’elit veureu la gran diferència, quant al temps que dediquen, que és similar al nostre, però amb inversions diferents.

I els olímpics?, és increïble l’esforç que realitzen, les hores de sacrifici i treball i la poca rellevància que tenen a nivell mediàtic, has de guanyar una medalla i encara sembla que continua sent insuficient perquè et patrocinin i/o et bequin perquè puguis dedicar-te a això.

Si sumes les hores invertides pels uns i els altres, la diferència és abismal, però l’objectiu és el mateix.

En conclusió, l’evidència diu, que tant generes, tant ganes, per això, avui dia el futbol genera molt entusiasme i fanatisme i per tant els diners que es maneja és enorme. En la majoria d’esports, independentment de la categoria en la qual juguis els jugadors no cobren, i la majoria, es paguen els seus desplaçaments o costegen part d’ells.

 

P.D. La qualificació d’un esport com a professional correspon al Consell Superior d’Esports.En l’actualitat el CSD només té qualificades com a competicions professionals les de futbol en Primera i Segona Divisió A i les de bàsquet en Primera Divisió (ACB).

Així es corrobora explícitament en la disposició addicional sisena del Reial decret 1251/1999, de 16 de juliol, sobre Societats Anònimes Esportives , en assenyalar que » …… són competicions de caràcter professional i àmbit estatal , les actualment existents en les modalitats esportives de futbol i bàsquet: Primera i Segona Divisió A de futbol i Primera divisió masculina de bàsquet, denominada lliga ACB»

 

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/folders/1RVqZ0X9gnv9pf8h61nQwdP_GTjQos2fn?usp=sharing

 

Referéncies bibliogràfiques:

Real Decreto 1251/1999, de 16 de julio, sobre sociedades anónimas deportivas. Gobierno de España. Madrid: Ministerio de la presidencia.

de Subijana, C., Moro, M., & Muniesa, C. A. (2018). La retirada deportiva en deportes colectivos: comparativa profesionales y amateurs. SPORT TK-Revista EuroAmericana de Ciencias del Deporte7(1), 41-46.

Gómez Sánchez, A. (2021). Deportes minoritarios. Auge, evolución y tratamiento mediático.

Publicaciones Similares

Deja una respuesta